"-Que hi fas, aquí, perdent el temps? No tens deures? No tens violí? No tens res? Eh?
I l'Adrià se'n va anar a l'habitació, amb el cor encara fent-li bum-bum, sense envejar els nens que tenien pares que els feien petons perquè es pensava que això no existia enlloc."
"Vaig trigar molts anys a saber per què plorava, però llavors vaig aprendre que hi havia penes que podien durar tota una setmana i em va fer una mica de por la vida"
"-El poder de l'art rau en l'obra d'art o més aviat en l'efecte que fa en la persona? Tu què en penses?"
"-L'home destrueix l'home, i també compon El paradís perdut.
-És un misteri, si. Ho has d'escriure."
-" estimada meva: després de passar-me la vida mirant de rumiar sobre la història cultural de la humanitat i intentant tocar bé un instrument que no es deixa tocar, vull dir-te que som, tots plegats, nosaltres i els nostres afectes, una pputa casualitat. I que els fets s'entortolliguen amb els actes i els esdeveniments; i les persones topem, ens trobem o ens desconeixem i ens ignorem també per casualitat. L'atzar ho és tot: o potser res no és atzarós, sinó que ja està dibuixat. No sé quina afirmació quedar-me perquè ambdues són certes. I si no crec en Déu, tampoc no puc creure en un dibuix previ, es digui destí o com es digui".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada